Cals Frares
Entre els documents més antics de la casa, coneguda antigament com ca l’Arnó, hi ha el testament, de l’any 1235, de pere d’Arnó (el nom anterior a l’actual), pagès de la parròquia de Sant Feliu de Cabrera. Ca l’Arnó integrava la quadra o grup de cases del veinat d’Agell que al segle XII es protegien entre elles al voltant de la capella de Santa Elena. El formaven ca l’Arnó, can Mayol de Munt, ca l’Aymerich, can Sagrera i can Puig i mes avall, can Mora, can Sala, can Basora, can Carbonellet, can Pujol i ca n’Orriols d’Agell.
De convent camaldulenc a masoveria d’empresaris xocolaters
L’any 1687, fra Joan Bonet era el procurador del convent dels camaldulencs (monjos benedictins de tendència eremitica), que aleshores ocupaven el mas Arnó, propietat de la Comunitat de Ntra. Sra. del Carme, segons deixà escrit el monjo. Arran de la desamortització de mitjans del segle XIX, cals Frares, com ja es coneixia la masia, fou adquirit per uns particulars (l’escut de la porta principal inclou l’any 1843 i el nom “Jaume Gallemi”) i, poc desprès, passà a ser propietat de la familia Ametller, fabricants de xocolata de Barcelona, que la feien servir de masoveria de la torre Ametller, que construiren a prop. La familia Ribosa Dellà actuals propietaris hereus de Pere Ribosa Carbonell i Felipa Dellà Torres, procedeixen de can Moreu (can Nan o cal Smoking), d’on passaren a cals Frares en qualitat de masovers. En esclatar la Guerra Civil amagaren durant uns dies la mestressa Teresa Ametller, a qui un escamot d’incontrolats buscava després de cremar l’esglesia de santa Elena. Acabada la guerra, Teresa Ametller fou obligada pel règim franquista a fer donació de la Torre Ametller al Frente de Juventudes, com a compensació per haver rebut ajuda per fugir a Itàlia el 1936. La mestressa també es volgué desprendre de cals Frares, i de seguida arribà a un acord de compra/venta amb l’avi masover pere Ribosa Carbonell, que hi estava interessat.
Una construcció de categoria
La masia actual presenta elements constructius del segle XVI i components arquitectònics renaixentistes, barrocs i neoclàsics. A la façana destaquen la porta principal, dovellada en granit, i al munt, l’escut central abans esmentat, amb la data de 1843 i el nom, afegit posteriorment a la corona, de “Teresa Ametler”. Flanquegen la porta un pedris, a l’esquerra, i un cavalcador a la dreta, al costat també destaca el magnific treball de forja a la reixa de la finestra. Són igualment interessants el safareig i el pou, així com les menjadores de fusta de l’estable, a la part posterior del mas. D’altres elements destacables són els arcs diafragma de la planta baixa i pis, l’encavallada de les golfes, l’escala a la catalana i els paviments, així com la portalada d’accés al recinte, que conserva l’era davant la casa. Un cactus singular, de nou metres d’altura i que ha seguit un creixemet en forma de canelobre, arrodoneix el conjunt dotant-lo d’un gran interès estètic i paisagistic.
Un restaurant gairebé museu
Testimonis de la categoria del mas ho són les portes de les cambres a l’interior, de pedra granítica, de finals del segle VII, la mateixa época de les arcades del celler, d’obra vista. Malgrat que els actuals propietaris ja no hi van veure fer vi, es conserven, al fons del celler, els cups i l’accés per on entraven les portadores. Una preciosa premsa de fusta, amb la data inscrita de 1802, es completa amb tota una renglera de bótes damunt el seu setial. També criden l’atenció un rentamans de granit, amb rajoles i cantonera vidriada a la pica, i la col.lecció d’estris d’época que, penjats a la paret del celler, el visitant pot admirar.
